Soledat

Feia temps que s’havien separat. Ella ho havia vist clar i l’havia deixat, sense cap avís. Ell, de retruc, va perdre també aquells amics que mai no havia considerat del tot seus, però que havien format part del seu entorn més proper. Refaria la seva vida, n’estava segur. Era una qüestió de temps. Era jove i no li calia ningú, de moment, va dir-se tot just trencada la relació amb la dona.

Però rés no succeí com havia imaginat. Ben aviat es va sentir petit en la buidor de la casa. S’ enyorava d’ ella, dels amics i també d’aquells objectes personals que va deixar enrere. La musica que escoltava no era la seva, com tampoc no ho eren els mobles, el llit, el bany, ni els veïns ni el barri. El silenci l’acompanyava a totes hores i sovint entrava al cinema només per sentir parlar algú. Els àpats es varen escorçar, acostumat com estava a compartir taula i conversa.

Voltava i voltava sense esma, buscant un somriure, una mirada, un gest, per una ciutat que li venia ample, per llocs plens de records que havia oblidat però s’obstinava en reviure, i cansat de tantes converses sense paraules, tantes paraules sense sons, i tants sons sense resposta.

La despertarà el vent d’un cop als finestrons, és tan llarg i ample el llit i són freds els llençols, i amb els ulls mig tancats buscarà un altre mà sense trobar ningú com ahir com demà. Sovint li venia al cap aquesta cançó què el feia riure i alhora el feria.

Al cap dels anys ningú no es va adonar. Només la portera en veure que feia tres dies que no baixava la brossa.

22/10/08