Diumenge a la tarda

L’Almudena i en Pep són els únics clients del bar de l’hotel. Tots dos asseguts a la barra amb un whisky a la mà, l’un davant de l’altre. Fa estona que ella se’l mira ben atrevida. Ell somriu i dubta. La troba atractiva. Va vestida amb uns texans blaus cenyits i una samarreta blanca escotada sense mànigues. Damunt d’un tamboret hi té una caçadora de pell negre, una bufanda blanca i una petita motxilla. Els sofàs de vellut verd donen calidesa a l’ambient. Les tauletes són baixes, rodones i de fusta fosca. A les parets hi pengen uns quadres amb escenes de caça i uns llums daurats de tènue claror. Els cambrers vestits de negre són discrets, gairebé invisibles. En Pep mira el rellotge. Són les vuit del vespre i el partit comença a tres quarts de nou. Decideix marxar, no sense lamentar-se’n. El vestíbul de l’hotel és un formiguer de gent neguitosa.

Una riuada immensa de fans omple l’avinguda que condueix directe al estadi. Els bars dels voltants es buiden de manera frenètica. Ningú no s’ho vol perdre. Els clàxons dels cotxes tardans es barregen amb els càntics i eslògans dels afeccionats. Nens amb cares de festa agafats de la mà del seu pare. Gent gran del bracet i els avis, amb la faria a la boca. Parelles d’enamorats que parlen de boda i de futbol, tots dos alhora. Un exercit de motoristes sortits del no res es barallen per un forat on deixar la moto. Les portes d’entrada a l’estadi engoleixen de pressa l’ enfervorida massa. El fum de botifarres i lloms a la brasa, envaeix el recinte.

 Les grades plenes fins dalt són un enorme mosaic de colors. Quan l’equip de casa salta a la gespa acompanyat de les notes del himne, tot el camp és un clam. I ell, amb sorpresa, veu asseguda a la seva dreta, l’Almudena que no ha perdut el somriure i llueix la bufanda del equip de fora. La Almudena i el Pep s’agafen de les mans sense dir una paraula, tanquen el ulls i es fan un intens petó als llavis. En aquell instant un sol crit esclata al estadi: ¡Goooool!
4/3/09