L'Inspector Salomons

La ciutat vivia atemorida. Era l’agost del mil nou cents noranta tres quan començaren a aparèixer totes aquelles dones mortes a Antaviana. Els experts assenyalaven les màfies com a responsables dels homicidis. La premsa acusava la policia de deixadesa, indiferència i corrupció. Va ser llavors que a l'inspector  Salomons, acabat de graduar, li van donar el seu primer cas.

La vaig veure només entrar. Dins d’aquell calabós que feia olor a delinqüent i on les parets humides semblaven la pell d’un brau blanc i negre. El clic cloc del obrir i tancar les cel·les encara m’esgarrifava aleshores. Recordo que em va somriure amb orgull. La seva presència enxiquia les altres noies. Anava descalça i despentinada. Es veu que quan l’enxamparen volia fugir i havia perdut les sabates. Les llàgrimes de la por li havien embrutat de rímel la cara. Duia una manta barata sobre la roba interior que s’endevinava de color fúcsia. Em va demanar un cigarret. Les inflexions de la veu la delataven èbria o drogada. Me li vaig apropar per preguntar-li el nom. Tatiana va dir, i afegí, què ens fareu? Tatiana, sóc el Inspector Salomons. Nosaltres et fitxarem i després és el jutge qui decidirà. Però no pateixis, tu ets una víctima més d’aquests bandarres que us porten aquí enganyades, us prenen el passaport i us exploten.

Tatiana i la resta de noies als cinc dies eren altre vegada al Rivière. En Salomons freqüentava aquesta mena de locals. I no només per la feina. Una nit la va veure i ella el va saludar. Varen passar junts una estona. A partir de llavors durant gairebé sis mesos en Salomons l’anava a veure a diari. Després la va oblidar. Tenia massa feina. Fins un dia què, esgotat es va quedar adormit, repenjat a la taula. Mentre dormia va somiar amb Tatiana. Tatiana, aquests mafiosos no et podran fer xantatge mai més, estimada. Són a la presó i hem recuperat el teu passaport. Au vine amb mi al llit, bufona. La tènue llum vermella que envoltava la cambra d’aquell puticlub, feia més bella Tatiana, nua com estava. Tu ets més malvat i hipòcrita que ells, va dir-me. El to de la seva veu em va espantar, però no em vaig deixar entabanar. Hauries d’estar-me agraïda, noieta, vaig replicar-li indignat. No saps que et puc tancar a la garjola quan vulgui? vaig cridar-li sense pietat. Un company de feina el va despertar. I va ser llavors què en Salomons se’n va assabentar. La premsa se’n va fer ressò. Un nou cas de violència de gènere. Una dona morta dins un contenidor. Fa la número quaranta set d’ enguany. La noia és d’estatura mitjana i rossa, de cabell curt. Anava mig despullada. El forense assegura que porta dos dies morta. Per les abundants mostres de semen trobades a la vagina, ha estat violada repetides vegades. Es tracta de Tatiana Popescu de vint anys, romanesa, prostituta i il·legal al país. El inspector Salomons es farà càrrec del cas. Ell va pensar en suïcidar-se. Però, cap de les morts que havia investigat fins llavors li servien per a fer front a la seva, i ho va deixar córrer.

3/12/08

Soledat

Feia temps que s’havien separat. Ella ho havia vist clar i l’havia deixat, sense cap avís. Ell, de retruc, va perdre també aquells amics que mai no havia considerat del tot seus, però que havien format part del seu entorn més proper. Refaria la seva vida, n’estava segur. Era una qüestió de temps. Era jove i no li calia ningú, de moment, va dir-se tot just trencada la relació amb la dona.

Però rés no succeí com havia imaginat. Ben aviat es va sentir petit en la buidor de la casa. S’ enyorava d’ ella, dels amics i també d’aquells objectes personals que va deixar enrere. La musica que escoltava no era la seva, com tampoc no ho eren els mobles, el llit, el bany, ni els veïns ni el barri. El silenci l’acompanyava a totes hores i sovint entrava al cinema només per sentir parlar algú. Els àpats es varen escorçar, acostumat com estava a compartir taula i conversa.

Voltava i voltava sense esma, buscant un somriure, una mirada, un gest, per una ciutat que li venia ample, per llocs plens de records que havia oblidat però s’obstinava en reviure, i cansat de tantes converses sense paraules, tantes paraules sense sons, i tants sons sense resposta.

La despertarà el vent d’un cop als finestrons, és tan llarg i ample el llit i són freds els llençols, i amb els ulls mig tancats buscarà un altre mà sense trobar ningú com ahir com demà. Sovint li venia al cap aquesta cançó què el feia riure i alhora el feria.

Al cap dels anys ningú no es va adonar. Només la portera en veure que feia tres dies que no baixava la brossa.

22/10/08

Jazz

Fa temps que l’André desitja actuar a Nova York. Tantes vegades com hi ha estat i mai no ho ha fet, fins ara. Serà la seva consagració com a músic. Això pensa mentre l’avió s’apropa, entre boirines, a Manhattan i als seus gratacels alineats i orgullosos. Des del cel, ben avall, l’André veu formigues i caixes de ferro que es belluguen. Els camps d’herba que creixen arreu, poden fer-li d’inesperat llit o de tomba. Cap al sud, veu el Hudson, i damunt d’una illa, l’ estàtua amb un braç enlairat el fa sentir lliure. Cada cop la percep més propera i més gran. Una suau sotragada el fa tocar de peus a terra. Innombrables mirades severes d’uniforme fosc i arrogància a la cara l’observen mentre camina, amb l’estoig del saxo a la mà. Fa veure que no els mira, però els veu. El fan fer una fila que mai no s’acaba. Un cristall el separa d’un immens espai que sembla un mercat, ple de gent, de botigues i petits bars. Intueix un xivarri que no sent. Observa. Colors i rostres de gent diversa que atrafegada va i ve. Infinitat de cintes que surten d’un ventre amagat escupen maletes a dojo.

Un cotxe de color groc porta l’André per grans avingudes que no vol mirar i li mostra edificis de cine que ja coneix. Una mampara bruta l’aïlla del xofer asiàtic, que el controla pel retrovisor i li diu que ell admet propines. Aquesta gent no els fa vergonya res, pensa, mentre el taxi s’atura a la porta d’un cèlebre club de jazz del Village.

Ell contempla amb delit el mític local i degusta un bourbon amb gel assegut a una taula petita que té un mirall al davant. No està sol, s’adona. Amagat a un racó, un vell pianista amb barret i un passat d’esclau a la cara, entona cançons oblidades, però eternes. I dreta, recolzada a la barra, una atractiva dona rossa com treta d’un somni se’l mira amb tendresa mentre fa l’amor al seu gintònic.

4/3/2009

Diumenge a la tarda

L’Almudena i en Pep són els únics clients del bar de l’hotel. Tots dos asseguts a la barra amb un whisky a la mà, l’un davant de l’altre. Fa estona que ella se’l mira ben atrevida. Ell somriu i dubta. La troba atractiva. Va vestida amb uns texans blaus cenyits i una samarreta blanca escotada sense mànigues. Damunt d’un tamboret hi té una caçadora de pell negre, una bufanda blanca i una petita motxilla. Els sofàs de vellut verd donen calidesa a l’ambient. Les tauletes són baixes, rodones i de fusta fosca. A les parets hi pengen uns quadres amb escenes de caça i uns llums daurats de tènue claror. Els cambrers vestits de negre són discrets, gairebé invisibles. En Pep mira el rellotge. Són les vuit del vespre i el partit comença a tres quarts de nou. Decideix marxar, no sense lamentar-se’n. El vestíbul de l’hotel és un formiguer de gent neguitosa.

Una riuada immensa de fans omple l’avinguda que condueix directe al estadi. Els bars dels voltants es buiden de manera frenètica. Ningú no s’ho vol perdre. Els clàxons dels cotxes tardans es barregen amb els càntics i eslògans dels afeccionats. Nens amb cares de festa agafats de la mà del seu pare. Gent gran del bracet i els avis, amb la faria a la boca. Parelles d’enamorats que parlen de boda i de futbol, tots dos alhora. Un exercit de motoristes sortits del no res es barallen per un forat on deixar la moto. Les portes d’entrada a l’estadi engoleixen de pressa l’ enfervorida massa. El fum de botifarres i lloms a la brasa, envaeix el recinte.

 Les grades plenes fins dalt són un enorme mosaic de colors. Quan l’equip de casa salta a la gespa acompanyat de les notes del himne, tot el camp és un clam. I ell, amb sorpresa, veu asseguda a la seva dreta, l’Almudena que no ha perdut el somriure i llueix la bufanda del equip de fora. La Almudena i el Pep s’agafen de les mans sense dir una paraula, tanquen el ulls i es fan un intens petó als llavis. En aquell instant un sol crit esclata al estadi: ¡Goooool!
4/3/09